Finalment, amb aquest primer article que esper que serà breu, queda inaugurat el meu blog personal de JoanLlompart.com.
Començar un primer article d’inici d’un projecte amb una expressió com “finalment” pot resultar una mica contradictori, però ja et pots imaginar que darrera de les cortines hi ha hagut unes quantes hores de feina per deixar mínimament a punt aquesta pàgina i m’ha sortit així de dins l’ànima mira. Finalment! Ja era hora!
I ara que ja està en marxa què? Què escriuré per aquí?
Podré mantenir un blog que requerirà temps de dedicació o només era un repte per mi mateix per saber si el sabria fer? Bé, que el sabria fer no en tenia dubtes. Si ja has visitat la secció sobre Qui Som? en què explic una mica sobre mi, hauràs llegit que ja havia col·laborat o n’havia fet algun, però excepte un de privat que vaig fer amb el Blogger per a un grup de viatge sempre ha estat per a d’altres, i aquest és només per a mi.
Era qüestió de temps que un dia posàs el meu nom a una web, per tant la curiositat que em pica és si aquesta pàgina em durarà poc i acabarà abandonada en qüestió d’uns quants mesos com tants altres blogs o si aquest serà un projecte que tengui recorregut i pugui durar com a mínim alguns anys. Perquè si una cosa hem d’aprendre en aquesta vida és que no hi ha res que sigui per sempre.
Per tant tornam a la pregunta: què hi posaré en aquest blog?
Evidentment qualsevol cosa que m’interessi, que per açò és el meu blog. Els meus interessos poden ser una cosa prou àmplia, i sí, ja sé que a Google li agrada més l’especialització i que és millor fer un blog temàtic per tenir un bon posicionament als cercadors.
Però i què!
El meu blog el faig per mi però sobretot per qui tengui interès en les coses que comparteixi, i no per a cap empresa. Tampoc em vull dispersar tant, aquest blog el començ per exterioritzar la meva afició amb el WordPress i aquest vull que sigui el tema principal almenys per començar, però també el complementaré amb altres articles sobre aplicacions i tecnologia, xarxes socials, etc…
Però després que ningú s’estranyi si apareixen articles més personals, com per exemple sobre algun viatge, excursió o qüestions més domèstiques. Ai, els viatges, açò sí que és una afició, què dic afició, una passió! I ara fa ja més d’un any que no n’he fet cap. I no acab de veure el moment de poder tornar a partir.
Però aquest 2016 si alguna passió ha merescut una dedicació principal, preferent i pràcticament exclusiva ha estat en Jan, el meu fill! Nascut el gener, com el seus pares, ha suposat un gir espectacular en la rutina de cada dia. Tots els tòpics que diuen són certs: que et cau la bava quan el mires i el veus que et riu, quan es dorm als teus braços, quan el veus créixer i aprendre a jugar, a emprar les seves manetes, a anar de quatre grapes.
I com xala quan me’l pos a becoll i jugam junts amb la seva mare a casa. Diria que ens cau més la bava a nosaltres que a ell, i açò que és com un brollador quan s’ho passa bé!
També és cert que et canvia la vida, i mira que ho saps i t’ho han dit però fins que no ho experimentes i ho vius no saps el que és: les nits sense dormir (sobretot al principi, per sort aquesta etapa ja sembla superada), aprendre a fer coses amb una mà (qualsevol fa el dinar mentre ell remuga i reclama in-sis-tent-ment estar en braços i veure el que fas), o renunciar a quedar per sopar o sortir a partir d’una certa hora.
Són fases de la vida i també et diuen que tot açò passarà, que les coses que trobis a faltar tornaran i que et queden els records bons.
I és que els records bons són tan bons! És veritat que el primer any creixen tan ràpid que ni te n’adones, veus fotos de fa uns mesos enrere i ha canviat tant!
Però si alguna cosa he trobat a faltar enguany especialment i que segur que no tornarà és la meva mare, i no només per l’ajuda que hauria suposat (el meu pare diu que no ens l’hauríem pogut desferrar en tot el dia) sinó perquè hauria estat tan immensament feliç de veure el seu nét! Ja fa 16 anys que ens va deixar, i no hi ha dia que no l’enyorem. Segur que des d’allà dalt ens mira i està feliç i orgullosa. I també riu quan em veu repetir ara a mi les queixes i gemecs que ella feia quan els seus fills érem petits.
Diuen que en aquest món hem de fer tres coses: plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill. Bé, jo de moment no he plantat cap arbre ni he escrit cap llibre. Vaig començar aquest any amb el naixement del meu fill i l’acabaré amb el naixement d’aquest blog, i qui sap si amb el temps tindré prou material per fer-ne algun llibre.
I en algun moment també m’hauria de posar amb açò de plantar i fer créixer un arbre no?
O més d’un.
Des del meu blog, compartesc els meus aprenentatges digitals
El text que segueix a continuació és el contingut de l’antiga pàgina Qui Som quan vaig començar el meu blog.
Vaig néixer a Ciutadella de Menorca l’any 1974. Des de petit m’ha agradat aprendre. Vaig aprendre a jugar, a dibuixar, a llegir, a escriure, a estudiar, a treballar… En la vida també he après el valor de l’amistat, a compartir, a conviure i a estimar. Estimar com a fill, com a germà, com a parella i més recentment com a pare.
Que tu també has après aquestes coses? Llavors ja tenim açò en comú. Tots aprenem, unes coses més ràpidament i altres de forma més lenta. I no n’acabam mai, d’aprendre.
Jo sempre aprendria coses. I quan deix d’aprendre en un camp és que he de començar-ne altres, perquè quedar-se estancat no és una opció per a mi. O potser reprendre alguns aprenentatges que van quedar abandonats temps enrere.
Per exemple un dels temes que des de ben petit ja m’entusiasmava era el camp de la informàtica i la tecnologia.
Record les primeres classes d’informàtica al col·legi, la fascinació que em provocava aquella alta tecnologia que eren els ordinadors (uns caixons grossos amb uns teclats enormes i tot connectat a un televisor, on podies controlar el que passava a la pantalla!).
Vaig aprendre les primeres ordres en aquell llenguatge que es deia Basic, els “if / then”, els “locate”, els “print”, els valors alfanumèrics… I a fer els primers programets senzills amb aquelles seqüències que anaven encapçalades per desenes: 10, 20, 30… Fins que escrivies “run” i es posava en marxa el que havies programat, que podia ser un simple canvi de color de pantalla, que aparegués un escrit o una llista numèrica. Impressionant.
També me’n record del meu primer ordinador (i el meu pare també se’n recorda, de l’alegria que em va donar!), un Amstrad CPC6128 amb disquetera, connectat a un radiocassette per carregar jocs i amb monitor monocrom verd. No m’hi vaig passar hores ni res a la meva habitació aprenent, jugant i fent els deures amb aquella màquina!
Quan vaig partir de Menorca per anar a estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona, aquella afició va anar quedant enrere amb el temps i la distància. Mentrestant començava a aparèixer una cosa que es deia internet, els correus electrònics i les pàgines web. Els primers correus electrònics que vaig enviar a la meva vida va ser mitjançant una eina que es deia Telnet i va ser durant la meva etapa d’erasmus a la Universitat de Bolonya (Itàlia) als meus companys i professors de Barcelona.
Era el principi del final de les cartes escrites en paper i de les postals durant les vacances d’estiu, i les notícies parlaven d’un “boom” o bombolla de les “.com”.
Quan vaig tornar a Menorca ja havíem canviat de segle, i els meus estudis em van servir per començar a treballar a l’Ajuntament del meu poble.
En aquells temps va aparèixer una nova eina a internet que es va començar a posar de moda: els blogs. Jo vaig fer les meves pròpies incursions amb el blogger, amb algun blog privat producte d’un viatge en grup a Mèxic o donant assistència tècnica a un blog de la meva germana des de la seva Ciutat de l’Infinit a l’Índia. Llavors els blogs es disputaven entre dues plataformes: el Blogger de Google, i WordPress.
Sembla que parli de la prehistòria, però com aquell qui diu, d’açò fa quatre dies!
No va ser fins a finals de 2015 que em vaig posar a preparar un regal per a la meva parella i la seva mare: una pàgina web per a la seva botiga oberta feia un any. Hauria pogut contractar algú que la fes i evitar-me maldecaps i haver de preparar-ho tot d’amagat, però volia fer-la jo mateix. Després de diferents proves, em va quedar clar que WordPress era l’eina que havia d’emprar.
Havia evolucionat des del mon dels blogs fins a convertir-se en la plataforma líder en gestió de continguts que és avui i amb una projecció de futur immensa.
Ja no només es utilitzada per fer blogs sinó també per construir webs corporatives, amb possibilitats d’anar incorporant botiga online, llocs de subscripció per a membres, intranet, etc… I a més, WordPress és gratis!
Les meves ganes d’aprofitar el temps aprenent m’han portat fins a obrir el meu propi lloc web personal per, a més de continuar aprofundint els coneixements, compartir el que aprenc amb tothom qui vulgui.
